El dissabte 12 de gener els amants del jazz i de la música en general tinguérem l’oportunitat de gaudir d’una experiència musical inoblidable, un regal sensitiu que ens va emocionar fins deixar-nos sense paraules, bocabadats, removent-nos als seients nerviosament o petrificats, no donant crèdit a la profunditat del que ens estava travessant. Marco Mezquida, un músic en plena maduresa i físicament pletòric, es va despullar davant nostre de tot allò terrenal, per fer-nos una ofrena de tot el que sent amb el llenguatge dels sons i dels silencis, de les textures i dels colors que és capaç de extraure del seu vehicle d’expressió, el piano. Com a primer plat ens va oferir una ‘Improvisació Lliure’ de quasi un hora de durada, un viatge que ens mostrà les possibilitats musicals infinites de l’instrument. Li seguiren temes com ‘Lekeitio’, tema composat a la ciutat basca, del seu darrer disc Orrius Concert. Una molt grata sorpresa fou, a continuació, la revisió del clàssic de Nino Bravo ‘Libre’ que, com ens contaria després, es tota una declaracions de principis vitals i musicals que fa seua completament. ‘Joia’ un tema estrenat cap al 2016 dedicat a la seua àvia, tendre i delicat, com la revisió que va fer del meravellós estàndard ‘All of Me’. I per a concloure el ‘Chorinho Paracaidista’ una perleta molt simpàtica a ritme de chorinho dedicada al seu gat, supervivent a la caiguda-planeig des d’un cinqué pis d’alçada. L’eufòria final dels presents, les mirades perdudes que cercaven una explicació al que havien viscut, el somriure que ens aflorava, ho explicava tot: romandrà per sempre a les nostres memòries.
Després tinguérem el privilegi de compartir taula amb Marco i Mireia. Ací sabérem moltes més coses i molt interessants, del Marco quotidià, del grandíssim treball i esforç que sustenta la coherència i l’honestedat que ens mostra a l’escenari. Cóm, amb només 31 anys, és capaç de sintetitzar el llenguatge jazzístic, el folklòric, el clàssic, el pop o la improvisació lliure davant de multituds? La resposta és la seua passió per l’expressió musical. Avui no té preferències estilístiques, encara que el jazz el captivara a l’adolescència, totes les formes musicals li son vàlides per poder expressar tot allò que porta dintre. Parlàrem també de la seua tasca docent, dels alumnes que s’espanten al ser sabedors de la disciplina que requereix l’excel·lència. Del martiri que pot ser durant les gires els pianos de baixa qualitat, no ja desafinats, que també, sinó els de teclat molt dur per a un músic que desplega formes percussives esgotadores durant un temps inaudit, com la Suite de 55’ sense interrupció que ens va oferir en obrir el concert. De com de meravellós és compartir la música amb la Sílvia Pérez Cruz pels grans escenaris de tot el món, avançant-nos en primícia que vindran al Palau de la Música de València a l’Octubre, imperdible. De la Rosalía, que va ser alumna seua, i de la seua precoç determinació per a aconseguir arribar al més alt. Parlàrem de jazz, com no, de la seua situació actual i de la necessària tasca promocional a nivell local. De la música, que avui més que mai, depèn de nosaltres, els oients, del nostre suport amb la assistència als concerts. De com es va trobar de còmode i el respecte amb que l’escoltàrem, mèrit aquest de tots els assistents als concerts de jazz dels dissabtes d’Alzira i rodalies als que volem agrair la seua exquisida educació amb els músics. I per suposat, gràcies al bon conversador que demostrà ser, parlàrem del diví i de l’humà, de política i de ficció, arreglant un poc aquest món que no té solució, fins a les dues de la matinada.
Que la música té poder terapèutic és per tots conegut, però el miracle, l’autèntica màgia, la que ens capgira l’ànima, sorgeix quan eixa bellesa musical és capaç de detindre el pas del temps. I això es el que va passar a l’auditori aquest dissabte passat de les 19:43 fins a les 21:30. Cent persones foren traslladades des d’un seient a un espai paral·lel, on no existia ni el temps ni la forma però on totes poguérem veure, clarament, les entranyes d’un gran comunicador, d’una gran persona, d’un gran músic…. MARCO MEZQUIDA.
Xavi Ramírez
aljazzirajazzclub.wordpress.com 